Defensordelprofesor

M'han enviat un correu on es demanen firmes per a un manifest en defensa del professor.
http://www.yotambiensoydefensordelprofesor.es/ Per supost, estic totalment en contra de les agresions físiques i verbals al professorat. A qualsevol. Però he vullgut contestar i donar la meua opinió, la meua reflexió. El problema no es tan simple com ho pinten. Aço es el que he contestat:

Yo soy defensora de los maltratados: profesores, mujeres, alumnos, niños, ancianos...Estoy totalmente en contra de las agresiones físicas y verbales. De la humillación, de los castigos, de los insultos, de la falta de respeto...
Firmaría este manifiesto si en el título rezara "yotambiensoydefensordelprofesormaltratado".
O, mejor todavía,"yosoydefensordelasvíctimasdelosmaltratos".
Pero, sinceramente, no soy defensora del profesor.
Porque hay profesores ante los cuales los niños se sienten indefensos; porque hay profesores que dañan la autoestima de los niños; que son hostiles con los niños; que agreden física, psicológica y verbalmente a los niños.
¿O acaso un zarandeo no es una agresión física?
Y la humillación, los castigos, las amenazas, las etiquetas, la intimidación, etc., etc., ¡delante de todos los compañeros!, ¿no son agresiones psicológicas y verbales?
Culpamos a los niños, a los adolescentes, a los jóvenes, de su comportamiento, eludiendo nuestra responsabilidad como educadores. Los padres, los profesores y la sociedad somos los únicos responsables. Los verdaderos culpables. Ellos nos copian. NO LO OLVIDEN.

L'importància d'educar...en valors

Cada volta ho tinc més clar. La meua prioritat es l' educaciò en valors, l'educaciò emocional. Estic totalment d'acord amb les paraules de Lluís Llach:

"El día que las palabras respeto, sensibilidad, igualdad, justicia, bondad, ternura, ...... presidan nuestra sociedad, el día que preguntando a un niño / joven qué quieres ser de mayor conteste quiero ser buena persona, estaremos en el buen camino". (Verges 2007)


Personalment, valore i reconec a les persones per la seua personalitat . I he comprovat en moltes ocasions, que persones "amb carrera", que presumiblement deuríen tindre una millor educaciò (coneiximents, costums, valors i formes d'actuar) no la tenen. Però lamentablement, hui només ens preocupa i ens ocupa l'educació académica.
Com deia la meua matrona, ens preocupem per l'embarás, per el part...i després? Guardería, iaios, cole, extraescolars...Passem el mínim temps possible amb el nostres fills i volem que  ens fagen cas, que ens obeïsquen. No som conscients que la única manera d'educar es amb l'example.L'educació no sols es produïx a través de la paraula:està present en totes les nostres accions, sentiments i actituds.I moltes vegades critiquem el seu comportament sense pensar que ens están imitant.Però clar, encara hi han pares que diuen alló de "cuando seas padre comerás huevos".Actualment podém trobar infinitat de llibres, d'articles, de blogs que parlen sobre l'educaciò emocional i en valors. Educar d'aquesta manera requereix més temps, més dedicaciò. Es més fácil recurrir al castic, a l'autoritat per a que ens fagen cas. Però es molt més gratificant per a tots (pares i fills) educar amb empatía, amb coheréncia. Ho sé per experiéncia.
Vullc compartir el article de Leoplodo Abadía. M'agadat molt. I en els blogs que etiquete com molt interessants hi han reflexions meravelloses sobre este tema . Ojalá tots pensaren igual. Com diu L. Abadia faríem un mon millor.
 

Artículo de Leopoldo Abadía
Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos. Que no sabe qué hacer: si dejarles herencia para que estudien o gastarse el dinero con su mujer y que “Dios les coja confesados”.
Lo de que Dios les coja confesados es un buen deseo, pero me parece que no tiene que ver con su preocupación.
En muchas conferencias, se levanta una señora (esto es pregunta de señoras) y dice esa frase que me a mí me hace tanta gracia: “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?” Ahora, como me ven mayor y ven que mis hijos ya está crecidos y que se manejan bien por el mundo, me suelen decir “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros nietos?”
Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido: “¡y a mí, ¿qué me importa?!”
Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.
Yo era hijo único. Ahora, cuando me reúno con los otros 64 miembros de mi familia directa, pienso lo que dirían mis padres, si me vieran, porque de 1 a 65 hay mucha gente. Por lo menos, 64.
Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar fuera de casa (cosa fundamental, de la que hablaré otro día, que te ayuda a quitarte la boina y a descubrir que hay otros mundos fuera de tu pueblo, de tu calle y de tu piso), se volcaron para que fuera feliz…y me exigieron mucho. Pero ¿qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:
1. La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización
Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro. ¿Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? ¡Si no se lo podian imaginar!
Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante:intentar darme una muy buena formación. (Si no la adquirí, fue culpa mía).
Eso es lo que yo quiero dejar a mis hijos, porque si me pongo a pensar en lo que va a pasar en el futuro, me entrará la depre y además, no servirá para nada, porque no les ayudaré en lo más mínimo.
A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales,…Lo que por ahí se llama “buena gente”.Porque si son buena gente harán un mundo bueno. Y harán negocios sanos. Y, si son capitalistas, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano. (Si son mala gente, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano, pero que ellos son unos sinvergüenzas.)
Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación: que sepan distinguir el bien del mal, que no digan que todo vale, que piensen en los demás, que sean generosos…En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.
Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho más qué hijos íbamos a dejar a este mundo.
A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar. Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.
Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.
Pero lo fundamental es lo otro: los padres. Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado. Lo sé todo. TODO.Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.
P.S.
1. No he hablado de los nietos, porque para eso tienen a sus padres.
2. Yo, con mis nietos, a merendar y a decir tonterías y a reírnos, y a contarles las notas que sacaba su padre cuando era pequeño.
3. Y así, además de divertirme, quizá también ayudo a formarles.

AGRAÏMENT AL PROFESSORAT

S'acabat el curs. I encara que continue pensant que la falta de coherència i coordinació ,en el professorat i direcció , faciliten el fracàs escolar en el nostre institut ( i en altres) , també pense que tenim molt bons mestres i professors, als que conec personalment, gràcies sobretot a la seua disponibilitat (no tots están disponibles) en l'hora de atenció als pares. Són mestres amb vocació , amb interés per que els alumnes apreguen. Mestres que que s'han guanyat el respecte dels alumnes sense castics, ni amenaces, ni examens sorpresa... l'unic que han fet ha sigut donar eixample respectant.los a ells. Mestres que comprenen que estan en una edat dificil i de canvi i per això els disculpen moltes vegades.Mestres que donen prioritat a la assignatura i no al comportament (alguns estan esperant que fagen algo mal per a privarlos de l'explicacio de la materia o per a posar un examen sorpresa). Mestres organitzats i coherents : explicació del tema, activitats i examen (els xiquets poden organitzarse).En fi, mestres amb un únic objetiu: l'ensenyança.
Personalment vullc manifestar la meua admiració i el meu agraïment , especialment, a dos professors residents en Benissa . Admiració per la seua tasca com a educadors, perqué han conseguit el seu objectiu. Agraïment per confiar i contar amb mí com a mare. A ells, MIL GRÀCIES.

la comunicació

Desde el seu inici he recolzat este blog amb l'intenció de recuperar la comunicació entre pares, a la que estava acostumbrada . En infantil i primaria, esta comunicació, es espontánia. Coneixes als companys del teu fill-a i també als pares. La porta del col.legi, els aniversaris, les reunions del trimestre... qualsevol lloc és bó per a comentar ( i , si fa falta, acudir a direcció o Ampa) tot lo relacionat amb l'escola. Per aixó no es necessari cap de blog per a opinar ; la prova és que la majoria dels comentaris publicats están relacionats amb secundaria. Al institut, tot aixó canvía, lógicament. Es clar que la comunicació verbal es més fácil. Peró no estaría mal que dedicarem uns minuts per a opinar o reflexionar sobre el que ens preocupa. Els castics, els exámens sorpresa, el respete dels mestres, la manera de evaluar.......Recordar situacions de la nostra época ( qui no ha vixcut alguna situació injusta?) com estudiants ens ajudaría a comprendre millor als nostres fills. Contar cóm ha sigut el primer any d'institut del nostre fill-a (tan temut per alguns ) ajudaría a altres pares.

Em pareix perfecta aquesta iniciativa de compartir les inquietuds de l'educació dels nostres fills. En primer lloc, pense que totes les crítiques són positives si són constructives, però no es pot criticar sense tindre informació. Els resultats de 2n de batxillerat de l'any passat no van situar l'institut en penúltim lloc de la Comunitat. La veritat és que l'institut de Benissa l'any passat va quedar a mitjan taula de resultats. No sé quin interés tenim els benissers de tirar per terra les nostres coses. No negaré que el fracàs escolar cada dia és més preocupant, però no cauré en la simplesa de donar la culpa a un sector del sistema educatiu. No crec que la culpa siga només dels alumnes, o de l'excessiva protecció dels pares o de la falta de vocació dels professors. Generalitzar la responsabilitat d'un problema és propi d'irresponsables.

A l'institut de Benissa n'hi ha una aula per a pares. Allí es poden reunir els pares per comentar totes les seues inquietuds entre ells i a través de l'AMPA fer arribar eixes queixes al Consell Escolar. Però és cert que a les reunions de l'AMPA només acudeixen una dotzena escassa de pares i a les seues eleccions només van a votar una representació insignificant.

El sistema educatiu no és l'ideal, està clar, però sempre serà imperfecte si no es desvincula l'educació de la política, i actualment, això és impossible.

Però torne a dir que aquestes iniciatives són positives per, com a mínim, millorar el sistema que tenim. El que no es pot fer és alarmar a la gent amb notícies apocalíptiques de l'institut sense tindre'n informació.

INICI DEL BLOG

Hem recollit opinions publicades en un blog de Infobenissa per a iniciar la participació de tots els que compartixquen esta inquietut, la preocupació per la educació.
Pares, mestres, alumnes...esperem els vostres comentaris.

REFORMA DEL SISTEMA EDUCATIVO

• Que si enseñanza obligatoria hasta los 15, que si enseñanza obligatoria hasta los 18…yo creo que los políticos cuando no saben que tienen que hacer, intentan hacer reformas al sistema educativo español, que no es que no le haga falta, porque falta le hace, pero quizás deberían sentarse y discutir larga y tendidamente que es lo mejor, no para ellos, sino para los jóvenes.Con la enseñanza obligatoria hasta los 15 pretenden que los alumnos que no quieran estudiar, entren antes al mercado laboral. Bien, y digo yo, ¿Con qué tipo de preparación van a entrar en el mercado laboral? ¿Qué experiencia tienen y en qué? ¿Qué saben hacer? ¿No sería mejor que en vez de soltarlos en el mercado laboral tuviesen una formación? Está claro que todos no quieren estudiar, y que hay muchas otras cosas que se pueden hacer en esta vida, pero, ¿a cuanta gente conocemos que hace trabajos para los que no está cualificado ni ha obtenido ninguna enseñanza de ningún tipo?Si la gente tuviese un mínimo de preparación ¿no sería más competente? El problema no es que se salga con 15 o con 18 años, sino que no se salga sin ningún tipo de preparación.También dicen que uno con 15 años no sabe a lo que se va a dedicar de verdad, ni con 18 tampoco, pero ¿se tendrán que dedicar a algo no? o ¿van a pasarse el día viéndolas pasar? No si al final todas las generaciones venideras serán todos unos NI-NI (ni estudian, ni trabajan). Está claro que no hace falta que los obliguen hasta los 18, sobretodo para la gente que tiene claro que no quiere realizas estudios universitarios, pero quizás podrían hacer algo para que la gente salga con esa misma edad pero habiendo realizado una formación profesional, algo paralelo, de esta forma también el sistema sería más flexible.Para los que quieran realizar estudios universitarios se les puede preparar mejor, de esa forma luego no habría tanto fracaso universitario. De todos modos también decir que cuando uno acaba de la universidad tampoco está preparado al 100%, ni por asomo de lo que es el mundo laboral.
  Está claro que el sistema educativo perfecto no existe, pero ¿podemos intentar aproximarnos no?

COMENTARIS.

• El problema es que les lleis sobre l’ensenyament sempre s’han fet malament. Els polítics fan les lleis a la seua mida (que si religió, que si alternativa, que si Educación para la Ciudadanía, etc), i no compten mai amb aquells que l’han de dur a terme, és a dir, els mestres i els alumnes. Si se’ls donara veu i vot, potser les coses milloraríen un poc.
• Estoy contigo, y hace tiempo que lo vengo diciendo. Creo que una buena opción sería que a partir de los 14 años, los alumnos puediesen elegir entre ir a terminar la actual ESO (los que quisieran realizar alguna carrera universiaria), o decidirse por cursar dos años (mínimo) de FP, para así salir al mercado laboral con alguna noción de la rama en las que les va a gustar trabajar; pero siempre con enseñanza obligatoria HASTA LOS 16 AÑOS.
• Alló que em pica es el que tinc mes aprop.Podríem escomençar per reformar la qualitat de l’ensenyament del nostre institut de secundària.Es el segon en suspensos de tota la Comunitat Valenciana i aixó desde fa anys.Está clar que i ha alguna (o varies) cosa que no va be.Cada vegada hi ha menys joves benissers que poden presentar-se i aprovar la selectivitat i per tant accedir a estudis universitaris. Un desastre per als joves que han de repetir i perden contacte amb els seus quintos i la oportunitat de accedir a una ensenyança millor (aíxó porta també altres desastres),i altres que han d’anar a universitats privades pagant, per què no tenen la nota de tall necesària (en la crisis que hi ha). ¿Per qué sembla que a ningú li preocupa aquesta situació? Es una llàstima que tenint un edifici nou, a un poble com Benissa, que és prou tranquil, no s’arrive a un nivel adequat per als nostres joves que són el futur del nostre poble.¡qué llàstima!
• -Ja no sols son les lleis, és tot en general. El fracàs escolar cada vegada és major i tampoc li fiquen remei.
  -Una de las pegas que le veo es que dirán que a los 14 años no están preparados para elegir a pesar de que antes se hacía así.
  -No estaría gens malament escomençar per la qualitat la veritat. Quant anava a l’institut recorde a la meua professora de matemátiques diguent: els estem ensenyant a ser més burros. De tota manera el problema del fracàs no tota la te el sistema educatiu, tambè gran part la tenen els jovens i els pares per no saber que fer.No oblidaré mai una cosa que me va dir el meu cosí: ara toca estudiar, que per a treballar ja tenim tota la vida.
• Pense que parlem d’una cosa molt més gran, que comença desde ben xicotets.Si mirem els resultats dels estudis comparatius europeus, el pais que té la puntuació més alta es Finlandia, i… alli començen a llegir i escriure amb 6 o 7 anys.No penseu que es deuria de respetar més l’infancia per començar a estudiar ja més majorets? Amb 3 anys es hora de jugar o de aprendre les lletres?Si començem als 3 anyets (pot ser antes amb la guarde que ara està molt de moda donat les condicions socials actuals) als 14 anys ja estem farts d’estar “obligats” a estar sentats en una cadira ( o la cadireta de pensar que tambè està mot de moda!!).Jo crec que este és un dels problemes, per a solucionar-lo son molt importants les politiques de conciliacio de la feina amb la maternitat…. però aixo es un tema molt llarg. Altre dels problemes que veig el pensava estos dies quan veia que els llits ja es “personalitcen”, si si, “cada persona es diferente y cada persona necesita un colchon diferente”, be, molt be.Però cada persona no necessitarà una educacìó diferent???? pense que si, pero és molt dificil quan hi ha 30 o 25 o 20 xiquets en una classe.Sols deixar eixes reflexions…
• Aiiiii, com han canviat les coses… en la meua època erem “la generación JASP” (Joven Aunque Sobradamente Preparados) i ara son “la generación NI-NI”, vivint del cuento…
• -Estic totalment dacord amb tu. Caldria, canviar moltes conses pero si puguerem estar units, acosiacio de pares, dirreccio, mestres i alumnes. -Crec que dir que la major part de culpa es dels paares i dels alumnes no es gens correcte, pels que volesm involucrarmos es molt dificil i tan sol trobes inpediments .
• - El sistema educatiu no sigut mai una meravella. Sempre s’ha manipulat per tots com tant altres temes (la llengua, la cultura…)Però des de el meu punt de vista, quan en un institut que te una infraestructura mes que adequada i que es la enveja de molts altres pobles que no en tenen, hi ha uns resultats que ens marquen com els segons PITJORS de tota la Comunitat Valenciana, crec ( i et parle sempre procurant ser objectiva) que no pot ser que tots els joves benissers siguen uns burros i tampoc que els pares i mares benissers siguen uns irresponsbles, alguna cosa més no marxa be des de fa temps.Opine que, un jove port ser guiat amb un bon professor, preparat i amb vocació.Es més, un bon professor pot fer ( i fa) que a un alumne li agrade estudiar la seua assignatura.Está clar que en una classe hi ha uns quants “superdotats” i també uns quant “curtets”, però no pot ser que la mitja de la classe siguen tots curts i crec jo que no pot ser que no superen les proves tan repoquets alumnes.Aixó no es culpa crec jo ni dels pares ni dels xiquets (sempre estic parlan-te de Benissa).Joves i pares hi han a tots els pobles i a cap lloc passa el que esta passant açí.- Els mestres i la direcció no poden estar units amb els pares i els joves perquè els interessos sòn diferents.Els mestres tiren la culpa sempre als joves, i els pares s’ho reuen i , quan es donen conter que no es així, ja es massa tard.Crec que la clau la tenen els pares, que deuen merejarse i demanar explicacions de estes xifres vergonyoses i exigir solucions.
• Quant abans he dit que part de culpa la tenen els pares i els jovens, parlava en general, está clar que desprès cada jove és un món, d’ahí que les coses es compliquen tant, el que a uno li fa bé, al altre no. En el cas de Benissa, com tú dius , la cosa está prou malament, pot ser siga una combinació de moltes coses les que no van bé. De tota manera, un bon punt per on començar es, com dius , demanar explicacions a l’institut, ja que pense que ells tambè es tenen que haver adonat de la situació.
• Y que penseu del professorat? No deurien tindre verdadera vocacio per a ensenyar? No deurien estar preparats , en tots els sentits (no tan sols en la materia ) , per a fer la seua feina? Es parla molt dels alumnes: que si no tenen interes, que si son uns maleducats….Y que passa amb els professors que unicament es preocupen perque els alumnes tinguen bon comportament , aprovant.los cada avaluacio ,encara que tinguen l’examen suspes,sense pensar en el seu futur ? Y que passa amb els professors que falten als alumnes (comportament conegut de sobra per tots, professors i direccio) i es dediquen a fatidiarlos ,amb examens sorpresa,fins que aborreixen l’asignatura? Y si no, aquells que continuament estan de baixa, impedint que arribe un sustitut. Molts alumnes deixen d’estudiar farts d’injusticies i incoherencies.En quant al nostre institut, el de Benissa, algo mes (!) te que passar per a tindre eixos resultats. .Es una llastima que no s’aprofite tot el que tenim a favor que es molt. Diuen que esta molt ben considerat entre els professors perque es molt tranquil.A lo millor no passa res i , tan sols faria falta, coordinacio, objetius i ganes.
• Has dit per a mi una paraula molt important i es LA COHERENCIA.Es a dir, si jo li inculque al meu fill tindre un bon comportament, espere que siga recíproc, per part dels companys i persupost dels mestres.Per tots es sabut,(per alumnes,pares i mestres)que ALGUNS profesors, per problemes diversos, familiars,psicologics,d’adaptacio a les clases i demes tenen un comportament com a minin DUBTOS en les aules.De la mateixa manera que en cada reunió ens informen de que hi ha un reglament sobre el comportament dels alumnes en el centre, i dediquen tanta energia amb el.Crec que direcció hauria de fer servir els mitgans que tinga com inspectors,o el que calga per a conseguir igualar a les dos parts.Cadascú tenim una tasca, els alumnes, els pares ,els mestres i direcció del centre.En el institut de Benissa caldria fer una reflexió i a la vista dels PESIMS resultats amb les notes de segon de batxiller del any pasat adonar-se de que ALGO gros pasa.
• Yo pense que si un professor no es comporta com cal, o si es veu que té un comportament dubtós, jo parlaría directament amb la direcció del centre per a demanar explicacions de que es el que passa. Que es preocupen de que els alumnes tinguen un bon comportament no es roïn, però no deuría de ser de l’únic de que es preocupen.Lo dels examens sorpresa tampoc está malament, es una forma de que els alumnes porten la matería al día, però deuen de puntuar poc sobre la nota final de l’assignatura.La clau la tenen els pares, si níngú es queixa, no cambiarà res.